Obres guanyadores 43a Mostra Literària Sant Jordi Arbeca 2025

Ahir es va celebrar l'entrega de premis de la 43a Mostra Literària Sant Jordi Arbeca 2025. Els membres del jurat d'aquesta edició van ser: Sandra Monge, Isidre Pinyol, Anna Pi i Lluc Morgades.

Guanyadors 2025

Categoria A PROSA- La princesa i el hámster - Isona Sardà Gili -L’Espluga Calba

Categoria A POESIA- Els colors - Mariam Almustafa -Granadella

Categoria B PROSA- Úrsula, una princesa forta i valenta -Gal·la Reinaldos Pes -Granadella

Categoria B POESIA- La natura de l’Espluga - Marina Balcells Balaguer -L’Espluga Calba

Categoria C PROSA- Fora del mapa Aran Pelegrí Garcia – Arbeca

Categoria C POESIA- Escola rural -Alumine-Lucero Castillo -L’Espluga Calba

Categoria D PROSA- La cambra oculta- Ada Perera Farregut – Arbeca

Categoria D POESIA- Deserta

Categoria E PROSA- Deserta

Categoria E POESIA- Deserta

Categoria F PROSA- Art de la resiliència- Mar Sans Montull– Arbeca

Categoria F PROSA- Art de la resiliència -Mar Sans Montull– Arbeca

Obres

Categoria A PROSA- La princesa i el hámster

Isona Sardà Gili -L’Espluga Calba

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un poble petit. Un dia caminant pel poble es va trobar un hàmster i va anar a comprar una gàbia per l’animalet. Va deixar el hàmster al banc i va entrar a la tenda, però quan va sortir, no hi era. La princesa disgustada va anar a casa a veure si havia anat ell sol, però tampoc hi era. Llavors, va tenir una idea i va cridar a tots els ciutadans del poble. Entre tots van decidir fer un camí de blat al moro. El hàmster va olorar el blat de moro del camí, al mateix temps que anava menjant gra a gra. D’aquesta manera el hàmster va arribar cap a la princesa. Llavors, la princesa es va emocionar molt i mai més va deixar sol el seu hàmster. Tots dos van viure feliços i van menjar anissos.

Categoria A POESIA- Els colors

Mariam Almustafa -Granadella

Categoria B PROSA- Úrsula, una princesa forta i valenta

Gal·la Reinaldos Pes -Granadella

 Un dia, de bon matí l’Úrsula, una bruixa que somiava en ser una princesa valenta, estava al seu castell regant el jardí florit i es va trobar entre les flors una granota petiteta.

La bruixa coneixia moltes llegendes i contes en què quan algú es troba una granota i li fa un petó, aquest es converteix en príncep o princesa. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer-li un petó a la granota. Ella estava molt emocionada perquè notava com passava alguna cosa estranya al seu cos. S’estava convertint. Però quan es va mirar al mirall, es va adonar que no era una princesa sinó que s’havia convertit en una mestra perquè li havien aparegut uns jocs de taula entre les mans i uns exàmens en un maletí.

L’endemà va anar cap a l’escola, a la seva nova feina de mestra. Estava una mica nerviosa perquè no ho havia fet mai. Quan li van ensenyar l’escola, va veure que tenien un laboratori amb moltes ampolles. A l’hora del pati, va anar-hi per descobrir què eren aquelles misterioses ampolles de diferents colors.

Va veure que en una d’aquelles ampolles hi havia una etiqueta que hi posava: “amb una princesa et convertiràs i forçuda i valenta seràs”. Ràpidament, l’Úrsula va beure’s la poció i es va convertir, immediatament, en una princesa.

Molt contenta va tornar al seu castell. Allí l’esperava la granoteta tota impacient. L’Úrsula volia comprovar si era forçuda i per això ella sola va construir una muralla al voltant del seu castell.

Allí va ser on va viure l’Úrsula i la granota, i ja tenia una nova mascota.

Categoria B POESIA- La natura de l’Espluga

Marina Balcells Balaguer -L’Espluga Calba

Els pins verds dins la natura

es troben a l’Espluga.

Als boscos més endinsats

et trobes de tot,

camins secrets i racons encantats.

Tenim una natura ben cuidada,

on podràs fer pícnics i anar amb la mainada.

A la taula de pedra et divertiràs,

i amb els teus amics hi jugaràs.

També podràs anar amb l’escola,

una excursió ben divertida on tothom s’hi cola.

Els camps plens d’oliveres i sembrats,

dibuixen paisatges daurats.

Amb el pas del temps res ha canviat,

la bellesa del camp sempre ha estat.

 Categoria C PROSA- Fora del mapa

Aran Pelegrí Garcia – Arbeca

 Aquesta és una petita història però amb un gran significat.

Hola! Jo sóc el Nil de Vallserà, un petit poble de la comarca del Sobrequès, i aquesta és la història de com vaig descobrir l’Antàrtida.

Jo només tenia nou anys i vivia en una casa petita, feta de fang i amb bigues de fusta, enmig d'un prat. Els meus pares no tenien gaires diners i feien un esforç immens perquè jo pogués anar a l’escola i per poder donar-me de menja cada dia. Tenia el convenciment i la il·lusió que de gran podria ajudar-los i treure’ls d’aquesta vida tan miserable..

Vaig anar creixent, procurant esforçant-me en tot i traient les millors notes. Just als divuit anys vaig construir, amb els meus estalvis i les meves mans, un vaixell per rodar món que tenia tot el necessari: un gran timó, unes bones veles i una petita habitació on resguardar-me.

Va ser just llavors quan vaig decidir emprendre un gran viatge. Vaig sortir de nit, la brisa que em tocava la cara em donava sensació de llibertat, les petites ones del mar que notava passar em provocaven una sensació de tranquil·litat. Vaig lligar un cordill al timó que em feia de pilot automàtic mentre dormia. Aquella nit vaig dormir com un rei! L’endemà al matí estava decidit a no descansar, només navegar. Vaig esmorzar el peix que jo mateix havia pescat i havia cuinat. El peix bullit era potable però realment fastigós! No sóc un bon cuiner, me tira més la construcció o les matemàtiques.

El primer dia va ser molt dur, calor intensa al mig del no res i no vaig poder pescar res, dos sardines i algun cranc petit, res... Quina gana!

El segon dia va anar millor, vaig arribar a Itàlia i vaig descansar! Vaixell aparcat i a comprar pizza amb els pocs estalvis que tenia. Vaig dormir al vaixell i l’endemà vaig posar rumb cap a l’oest fins arribar a Gibraltar, un lloc molt bonic amb una muntanya enorme! Els següents dies me’ls vaig passar navegant, cada dia el mateix: pescar, cuinar, netejar, fer càlculs i dormir! Al cap d’uns dies vaig despertar en un lloc estrany, on tot era blanc, sense arbres... I hi havia

monstres!!! Blancs i negres, caminaven d’una manera molt rara, semblaven ocells gegants però no volaven! Vaig decidir que aquells éssers tan estranys s’anomenarien “pingüins”.

Primer, tenia por i fred, molt fred! Per sort, unes persones d’allà em van veure i em van deixar una mena de manta raríssima, de pèl; era com màgica perquè després de posar-m’ho ja no tenia gens de fred, era màgia! Em van portar a una mena de casa o cabanya feta de neu i a dins no hi feia fred, era màgia! I tenien gossos que remolcaven una mena de troncs, ben tallats, que els servien de mitjà de transport, allí en deien trineu, màgia!!!

Fins i tot hi havia uns ossos pintats de blanc; els habitants d’allí em deien que no estaven pintats, que era el seu color, però jo no m’ho creia. Havien d’estar pintats!

Em van explicar moltes històries d’aquell indret i pensava que totes eren fantàstiques. Vaig aprendre moltes coses i una d’elles, el magnífic treball en equip que feien. De fet, ells sempre deien:

“un sol pal fa fum però no foc!”

Trobava que l’Antàrtida era un lloc preciós amb una gent que s’ajudaven els uns als altres i que vivien feliços. Fins i tot no m’hagués fet res marxar per sempre de Vallserà i mudar-m’hi. Però havia de seguir el meu viatge, ara de tornada.

Em van oferir menjar per agafar energia i rumb cap a al nord fins arribar a Brasil, un lloc diferent, però també preciós. Havia de complir la missió i al segon dia de retorn, em va agafar una terrible tempesta enmig de l’oceà. No es veia res, plovia intensament i hi havia unes onades gegants! Semblava que el vaixell no aguantaria, semblava que era el meu final! No sabia com sortir-me’n i, de cop, a l’horitzó vaig veure la salvació... eren ells!!!

Els meus amics de l’Antàrtida venint a salvar-me! Sabien que em trobaria la tempesta i patien per mi... Quan arribaren just al costat del meu vaixell em van dir que em tirés al mar i pugés al seu gran, gegant, vaixell. Primer vaig dubtar però finalment em vaig llençar a aquell terrible mar i vaig puja al seu vaixell per una escala feta amb cordes. Malauradament, el meu vaixell no va poder superar la tempesta i es va enfonsar.

Ells mateixos em van porta al meu lloc d’origen, a casa meva. Vam passar per Portugal i, novament, per l’estrat de Gibraltar fins arribar al Mediterrani i, finalment, al port on havia iniciat la meva gran aventura.

Quan la gent del meu poble va saber el meu retorn, em vaig fer famós. Fins i tot m’hagués pogut fer ric però el descobriment no era meu, en aquell lloc blanc ja hi vivia una gent molt maca! Tot el mèrit era dels habitants de l’Antàrtida donat que sense ells no hauria tornat mai. No vaig complir la missió de treure la meva família de la pobresa però vaig fer nous amics i vaig sobreviure a les baixes temperatures i a una terrible tempesta enmig de l’oceà. Aquest era el verdader premi, el premi més bonic que vaig poder guanyar.

Categoria C POESIA- Escola rural

Alumine-Lucero Castillo -L’Espluga Calba

Escola rural amb natura real,

amb flors, arbres i olivers al costat.

Només dinou nens hi trobaràs,

i junts vivim moments especials.

Som pocs alumnes, però un gran equip,

de tercer a sisè, tots junts fent camí.

Moltes vegades també fem activitats,

des d'infantil fins als més grans.

És divertit estar amb els petits,

aprenem tots de tots, ens fem amics.

Fer les activitats junts és fascinant,

és tan divertit que sempre ric!

Sortim a l'entorn, anem a explorar,

mirem els ocells i el cel tan clar.

M'agrada l'escola, és un lloc genial,

on cada dia és especial!

Categoria D PROSA- La cambra oculta

Ada Perera Farregut – Arbeca

 Un fred dia de febrer, la Marta es trobava llegint un llibre asseguda en una butaca blanca a la llibreria de casa dels seus pares. Al costat tenia una petita calaixera de color negre, on deixava la seva ampolla d’aigua i on hi havia una petita llum d’escriptori que il·luminava la seva lectura.

Havia passat tot el matí llegint, i acompanyada pel seu gat, en Bigotis, que sempre olorava el moble i posava la pota per un espai entre la part posterior de la calaixera i la paret.

A la tarda va tornar a la rutina, un altre cop acompanyada per Bigotis, però només asseure's a la butaca i obrir el llibre, l’animal va començar a fer coses molt estranyes. Li estirava el pantaló i miolava, es posava en posició de defensa mirant la calaixera, atacava el moble… Cansada d’això, la Marta es va aixecar i va mirar què li passava a la calaixera, i fou en aquell moment quan la Marta es va adonar que en Bigotis havia separat una mica el moble de la paret, i que darrere d’aquest, no hi havia cap superfície llisa de color beix, sinó un forat prou gran perquè hi passés una persona ajupida.

Els llibres preferits de la Marta són els de misteri, i ja havia llegit històries de passadissos secrets, i contes semblants, per això, no va dubtar ni un segon a entrar-hi.

Va acabar d’apartar la calaixera i de genolls a terra, va anar entrant a poc a poc. Tres metres més enllà va arribar a una petita sala descuidada amb les parets de pedra, una sorra molt fosca a terra i teranyines a totes les cantonades. Estava tot fosc i no s’hi veia res, per sort, va notar amb la mà un interruptor que va prémer tot seguit. Uns segons i unes pampallugues després la llum es va acabar d’encendre, era una llum groga que il·luminava una petita taula amb un diari gris i molt gran damunt. El diari es titulava Marta, i ella va pensar que seria un d’aquells quaderns que fan els pares amb fotos teves i que després et regalen per l’aniversari, així que

amb molta curiositat el va intentar agafar, però semblava que el diari estava enganxat a la taula i que el va obrir des d'allà.

Es va decebre una mica quan no va veure fotos ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera pàgina, així que va començar a llegir el primer capítol: “21/07/10”. El dia que va néixer.

“El 21 de juliol va néixer la Marta…” Explicava paraula per paraula els fets de la vida de la Marta. “Deu ser una sorpresa dels meus pares pels meus quinze anys” va pensar.

Es va passar tota la tarda llegint-lo fins que va arribar al capítol: “08/02/25”. El dia en què estava.

“La Marta ha trobat la sala secreta…” “Ara mateix està llegint aquesta frase, s’espantarà i…”

La Marta es va espantar i anant cap a la sortida, va caure a terra. Es va aixecar i estranyada, va tornar cap al llibre per continuar llegint.

“... i caurà a terra.”.

“Què acaba de passar?!” Va pensar.

I en aquell moment se li va acudir una idea, va passar pàgines i, efectivament els següents capítols s’anomenaven: “09/02/25”, “10/02/25”, “11/02/25”... Fins que va arribar al capítol: 22/02/25. L’últim capítol.

L’única frase que hi havia escrita era “Demà la Marta desapareixerà per la mateixa porta per on ha entrat”. Amb les mans tremolant, va tancar el llibre d’un cop i va intentar arrancar totes les pàgines començant per la portada, però aquestes eren impossibles de trencar.

Espantada, va tancar el diari, va fer caure la taula d’una puntada, va apagar el llum i va marxar corrents. En sortir, va empènyer el moble al seu lloc un altre cop i va fugir ràpidament a l’habitació. Es va prometre no anar mai més a aquell lloc.

Cada vegada que anava a la llibreria notava una tensió estranya i sempre acabava marxant, però en Bigotis, encara es quedava mirant aquell moble de la sala…

 Categoria F PROSA- Art de la resiliència

Mar Sans Montull– Arbeca

 Mai vaig trobar les paraules adequades per definir-te, i entre lluites constants i veritats disfressades, van acabar imposant-te un nom. Un nom que et precedeix, que et condiciona, però que no et determina.

Allò que més temor despertava en el meu interior va ser concebut, va prendre forma i es va instaurar com una realitat ineludible: el final de res i l’inici de tot. Una única paraula ho va englobar tot…

TEA. Tres lletres que ressonen com un eco profund en la consciència. Representen una guerra silenciosa, un enfrontament amb la pròpia ment. Porten el pes del dolor, d’aquells que s’allunyen perquè no comprenen. Són sinònim de discriminació, d’una societat que traça línies invisibles entre allò que considera "normal" i el que escapa del seu enteniment.

Però TEA també és resiliència, la força incommensurable de qui aprèn a somriure malgrat el pes de l’existència. És cohesió, el suport incondicional d’aquells que veuen més enllà de l’aparença. És la saviesa de qui ha après que tancar els ulls pot ser una fugida efímera, però obrir-los significa comprendre els errors i transformar-los en coneixement.

Cada pas avançat pot semblar més feixuc, però també més ferm, perquè ara el camí ja no és només individual, sinó compartit. Perquè les persones que han decidit restar al teu costat esdevenen part indissociable de tu. I així, amb cada caiguda, sorgeix una nova oportunitat per remuntar; amb cada "ho sento", s’obre la porta a un "t’estimo" sincer.

Finalment, t’aixecaràs, i en fer-ho, comprendràs que cada adversitat ha estat un graó imprescindible en l’ascens cap a la teva pròpia plenitud. Perquè la veritable superació no rau en evitar el patiment, sinó en trobar, dins seu, la força per transcendir-lo.

Categoria F PROSA- Art de la resiliència

Mar Sans Montull– Arbeca

 Passen i passen, no paren de passar,

creuant fronteres sense descansar.

Amb els fills a coll i el cor trencat,

cercant un lloc on poder arribar.

Maletes velles, somnis guardats,

records de casa ben apilats.

Les mans buides però plens els ulls

de llàgrimes que no poden eixugar.

Caminen, corren, sempre endavant,

fugint del foc que els va cremant.

No miren enrere, no poden mirar,

només endavant han de marxar.

Els nens pregunten: "On anem, mare?"

Ella respon amb un somriure amarg.

"Cap a un lloc nou, un lloc millor,

on podrem viure sense por ni mal."

La nit és freda, el camí és llarg,

el cel és negre com el seu passar.

Però en els seus ulls brilla l'estel

de l'esperança que els fa avançar.

Som tots germans sota aquest cel,

tots som iguals davant del mal.

Obrim les portes, obrim el cor,

que ningú més hagi de marxar.

Passen i passen, no paren de passar,

cercant refugi on poder estar.

Són com nosaltres, són com tu i jo,

buscant un lloc on poder somiar.