Obres guanyadores de la 44a Mostra Literària de Sant Jordi d'Arbeca 2026

Ahir es va celebrar l'entrega de premis de la 44a Mostra Literària de Sant Jordi d' Arbeca 2026. Els membres del jurat d'aquesta edició van ser: Josep Garsaball, Concepció Pau, Bruna Vidal, Mavi Vives i Xavier Sans.

Guanyadors/res 2026:

CATEGORIA A PROSA: La Rosa i en Joan - Oumnia Belhak (La Granadella)

CATEGORIA A POESIA: Artemis II - Biel Pau Pujol (Arbeca)

CATEGORIA B PROSA: El xarop de l'oblit - Gal·la Reinaldos Pes (La Granadella)

CATEGORIA B POESIA: Els llibres - Elisenda Torres Gaya (L'Espluga Calva)

CATEGORIA C PROSA: Viatge a un planeta de Llaminadures - Dúnia Solaní Teixidó (Arbeca)

CATEGORIA C POESIA: Drac i Roses - Alumine-Lucero Castillo (L'Espluga Calva)

CATEGORIA D PROSA: Deserta

CATEGORIA D POESIA: Deserta

CATEGORIA E PROSA: Nit Florides - Hajar Oubali Ouazghari (Les Borges Blanques)

CATEGORIA E POESIA: La que ningú va triar - Ada Perera Farregut (Arbeca)

CATEGORIA F PROSA: L'última nit d'estiu - Irene Marsal Cots (Arbeca)

CATEGORIA F POESIA: Els nostres quatre cors - Ainhoa Ballarin Molina (Arbeca)

Obres

CATEGORIA A PROSA – La Rosa i en Joan

Oumnia Belhak - Granadella

LA ROSA I EN JOAN

Vet aquí que, en aquell temps que de la palla feien fems, en un bosc vivien el príncep Joan i la princesa Rosa.

Al príncep li agradava cuidar a la princesa i anar amb cavall, i a la princesa li agradava sortir amb les seves amigues.

Un dia, el príncep i la princesa es van enfadar i es van separar. El príncep no volia que la princesa sortís del castell amb les seves amigues.

La princesa se’n va anar a viure amb la seva mare i li va explicar tot el que li passava. La seva mare i ella van tornar al castell i van parlar amb el príncep.

Van decidir tornar a viure junts i mai més es van separar, però ella va poder seguir sortint amb les seves amigues.

I conte contat, ja s’ha acabat!

CATEGORIA A POESIA- Artemis II

Biel Pau Pujol- Arbeca

ARTEMIS II

Una nit de primavera

tot està preparat.

Comença el compte enrere

i el coet surt disparat.

Quatre astronautes a bord,

enginyers, pilots, científics i exploradors.

Han treballat en equip

i ho han aconseguit.

Cinc dies de vol

i a la lluna han arribat.

Envien fotos increïbles!

Estic al·lucinat!

Tornen cap a la terra

tot escopint foc.

Els paracaigudes s’han desplegat

i a l’oceà pacífic han amarat.

La missió ha acabat!

Artemis II m’ha impressionat!

Potser quan sigui gran

amb l’equip lunar seguiré investigant...

CATEGORIA B PROSA – El xarop de l’oblit

Gal·la Reinaldos Pes - La Granadella

EL XAROP DE L’OBLIT

Vet aquí, en un petit poble de la comarca de la Garrotxa que s’anomena Vilaberet, hi vivia la Lily, una pintora molt coneguda, i el seu gosset Roco.

Ella era pèl-roja i molt pigada, tenia els ulls verds com la menta i brillants com el sol. El seu menjar preferit era el sushi. Al seu temps lliure li agradava sortir a la natura a fer esport, tenia sort que prop hi havia La Fageda d’en Jordà, un lloc perfecte per córrer i desconnectar de la feina i dels problemes.

El Roco era adorable i tou com un peluix. Tenia uns estampats negres i marrons. Els seus ulls eren diferents, un marró com la terra i l’altre blau com el cel. Li encantava anar amb la seva amiga a La Fageda per rosegar les branques que trobava pel camí. No era gens poruc, més aviat aventurer i valent.

Un dia anar cap al bosc a fer un pícnic i pintar un quadre. Quan anaven a sortir de casa, la Lily es va recordar que es deixava pinzells. Va anar a buscar-los. Mentrestant, el Roco va veure la porta oberta i va sortir al jardí. Llavors va veure un senyor desconegut que li ensenyava menjar. Aquell senyor li va anar donant menjar que se’l va emportar a casa seva.

La Lily va veure la porta de casa seva oberta i es pensava que havia entrat un lladre. Però en sortir cap al jardí va veure a terra restes de menjar.

-        Algú ha menjat al meu jardí?- va dir la Lily preocupada

Després, ho va netejar i va decidir marxar cap al bosc. Però no trobava en Roco per enlloc. Molt amoïnada, va anar preguntant a tots els veïns si l’havien vist. Quan va arribar a l’última casa del carrer va veure per la finestra un senyor misteriós donant-li un xarop de color lila a un gos, que  semblava el Roco. Ella ràpidament va trucar al timbre de la casa fins que va contestar el señor.

-        Perdoni senyor, em penso que el meu gos s’ha equivocat de casa. Me’l podria tornar?- va dir-li la Lily.

-        Escola noieta, aquest és el meu gosset.-va dir el senyor.

-        Ah! I és com es diu?- li va preguntar la Lily.

-        M…- es va quedar pensant una estona -Es diu Fugi!- va dir una mica nerviós.

-        Si jo crido al Roco, segur que ve amb mi!- va dir molt seriosa

-     Jo crec que no, perquè li he donat el xarop amnèsic i t’asseguro que no se’n recorda de res.- I li va tancar la porta.

 La Lily, molt tremolosa, va trucar a la policia per explicar-los el que li havia passat i demanava que li tornessin.

Llavors, va arribar la policia i van trobar el collar del Roco amagat a la butxaca de la jaqueta del senyor. La policía, per assegurar-se que era ell, el va portar al veterinari perquè miressin el xip i, evidentment, era el Roco.

Finalment, al veterinari li van donar un altre xarop per curar-se de l’amnèsia i la Lily se’l va poder tornar a endur cap a casa seva.

Conte contat, la policia al senyor ha arrestat.

CATEGORIA B POESIA – Els llibres

Elisenda Torres Gaya - Escola Porcel de Cervera, Espluga Calva

ELS LLIBRES

Llibres plens de màgia

són les portes a la imaginació.

De ficció o d'investigació,

els llibres són plens d'emoció.

Tothom en compra amb il·lusió

perquè van plens de lletres i acció.

Els llibres et permeten enamorar,

espantar i fins i tot inspirar.

Per Sant Jordi en regalem

a la gent que més estimem.

Però cada dia de l’any hem de llegir

perquè la lectura ens fa gaudir.

I quan les pàgines s’acaben suaument,

queda el record gravat al pensament,

com un viatge viscut intensament

que ens fa créixer a cada moment.

CATEGORIA C PROSA - Viatge a un planeta de Llaminadures

Dúnia Solaní Teixidó – Arbeca

VIATGE A UN PLANETA DE LLAMINADURES

La Sofia era una nena de deu anys que adorava les llaminadures. Cada nit, abans d’anar a dormir, somiava amb mons plens de colors i sabors dolços.

Una nit, va tenir un somni màgic molt especial: de sobte, va aparèixer una piruleta gegant voladora davant seu. Era de colors de l’arc de Sant Martí i brillava com una estrella.

- Puja, Sofia! -Va dir una veu suau.

Sense pensar-s’ho dues vegades, la Sofia si va enfilar… i FIUUUUU!!!! Va sortir volant cap al cel. Al cap d’una estona, va arribar a un lloc increïble: Al planeta Ensucrat. Tot estava fet de dolços! Hi havia muntanyes de sucre, rius de xocolata i pedres de caramels.

De sobte, les llaminadures van començar a parlar!

- Hola, Sofia! -Va dir una gominola vermella.

- Benvinguda!

La Sofia no es podia creure, el que veia, però, de cop i volta, tot es va tornar fosc… Darrere d'una pedra van aparèixer unes serps i aranyes dolentes fetes de regalèssia negra.

- Aquest planeta serà nostre! -van dir amb una veu horrible.

En aquell moment les llaminadures estaven molt espantades. En aquell moment la Sofia va pensar superràpid, i va trobar una solució!! Llavors va tenir una gran idea, va agafar trossos de caramel i xocolata i els va oferir a les serps i les aranyes.

- Si compartim, tots podem ser feliços! -va dir la Sofia.

Les serps i les aranyes, es van sorprendre. Perquè ningú mai havia compartit amb elles res. En aquell moment van comprendre que no servia de res, ser dolentes. Així, el planeta es va tornar a omplir de llum i alegria.

- Gràcies, Sofia! -van dir totes les llaminadures.

De sobte… Tot va començar a desaparèixer. I la Sofia es va despertar al seu llit.

Durant el dia no va parar d'explicar a tots els seus amics el seu somni màgic. I esperava que arribés la nit, per poder tornar a somiar.

Quan va arribar la nit, la Sofia va tornar a adormir-se pensant quin seria el seu pròxim viatge… i per art de màgia…

- FIUUUUU! La piruleta gegant va tornar!

- Hola, Sofia!, va dir la piruleta. El planeta Ensucrat et necessita.

 La Sofia va pujar ràpidament i va sortir volant. Quan van arribar… TOT era un desastre. Els rius de xocolata, feien bombolles que explotaven, les muntanyes de sucre feien pessigolles a tothom.

- Què està passant? -va preguntar la Sofia.

De darrere d’una pedra de gominola, va sortir la gominola vermella

- Algú ha activat la màquina de dolços bojos!

- La què?

De sobte… CATACREK!!! Una pluja de nata va caure del cel! I encara va passar pitjor… les aranyes i les serps, que ara eren bones, no podien veure res perquè estaven cobertes de nata.

- Ajuda! -cridaven. No podem veure res.

La Sofia no podia parar de riure, en veure-les, però sabia que havia d’ajudar-les.

- On és la màquina? I de quin color és el botó?

- Dins de la tercera muntanya de sucre! -van dir tots.

La Sofia i la seva piruleta màgica van volar fins a la muntanya, però no sabien que dins estaria tot superenganxós i relliscós.

- Compte! -li va dir la piruleta

La Sofia va relliscar… Va caure dins d’un munt de gelatina!

- Això és com un parc d’atraccions! -va dir rient.

Després de tant riure, va trobar la màquina, era tan gran i plena de colors, que no sabia què fer.

- Quin pitjo?

De sobte, una aranya gominola va dir:

- Sofia recorda la lliçó, no tot és menjar i jugar sense parar.

Llavors la Sofia va prémer el botó. De cop… Silenci. Els rius es van calmar, les gominoles van parar de saltar i les muntanyes van deixar de fer pessigolles.

Tot va tornar a la normalitat…

- Ho has aconseguit! -van cridar tots.

De nou, el món va començar a desaparèixer…

I l’endemà, quan es va despertar, es va trobar una petita piruleta a la seva tauleta de nit. Va somriure i va dir molt fort.

- Segur que tornaré…

Al cap d’uns dies, la Sofia no podia dormir.

- Avui passarà alguna cosa… ho noto!

De cop BOOM!!!!! La seva habitació es va omplir de confeti de sucre i… la piruleta gegant a tornar a aparèixer disfressada amb ulleres de sol.

- Sofia! Emergència màxima ultra dolça!

- Què ha passat, ara? -Va dir la Sofia rient.

- Hi ha una guerra de pastissos gegants!

- Què?

Llavors van volar a tota velocitat fins al planeta ensucrat. I el que van veure era increïble: pastissos enormes que volaven pel cel! Un gran equip de magdalenes tirava nata muntada! Les galetes ninges saltaven fent capitombes! I els batuts feien… EXPLOSIONS de maduixa!

- Això és el caos total! -va dir la gominola vermella, que estava tota bruta de nata muntada i maduixa.

- Però, per què es barallen? -va preguntar la Sofia.

- Per decidir quin és el dolç més bonic i més bo del planeta ensucrat.

La Sofia es va posar les seves mans al cap.

- Això és una ximpleria!! Que sapigueu que tots sou bons!!

De sobte… XOF!! Un pastís li va caure al cap.

- D’acord… això també és molt divertit!

Però sabia que havia de parar la guerra.

- Tinc una idea! -va dir. Va pujar ràpidament a la seva piruleta i va cridar:

- ATENCIÓ, ATENCIÓ!! FAREM… EL SUPER CONCURS DOLÇ!

Tots es van parar en sec.

- Un concurs?

- Sí! En lloc de barallar-vos, jugueu a fer proves divertides!

I així va començar:

Prova 1: Llançament de caramels. Prova 2: Ball dolç.

Prova 3: El pastís més creatiu.

Tothom reia, i s’ho passava genial. Al final la Sofia va dir: El super guanyador és… TOTS!!

- TOTS?

- Sí! Perquè cada dolç és especial!

Tothom va començar a aplaudir … I van fer una festa gegant. Hi havia música, ball i molta diversió.

De cop… tot va començar a desaparèixer una altra vegada. Quan la Sofia es va despertar, tenia nata al nas!

- Oh no… crec que ha sigut molt real…

I mentre reia va pensar: - Quina serà la pròxima aventura?                                                                      

FI

CATEGORIA C POESIA - Drac i Roses

Alumine-Lucero Castillo – Escola Porcel de Cervera, L’Espluga Calva

DRAC I ROSES

Drac i roses,

ell dit lleig i elles precioses.

L’enveja del drac recorre el seu cos,

perquè desitjaria ser algú preciós.

Però mai no ha estat malvat,

només algú amb el cor trencat.

Però avui ha canviat,

i vol ensenyar als altres qui és de veritat.

Es posa elegant i surt al carrer,

però tothom el mira com si no fos sincer.

Ell, calmat, intenta parlar,

però només li surt un rugit atabalat.

La gent el mira, espantada,

observant amb por aquella bèstia malvada.

I així es va tancar a la seva cova,

sense tornar a fer mai més aquella prova.

I així va quedar trist i clos,

ningú no va veure el seu veritable cor.

El món no li va donar cap opció

de mostrar-se en acció.

CATEGORIA E PROSA - Nit Florides

Hajar Oubali Ouazghari, Les Borges Blanques

NITS FLORIDES

El que altres consideraven un temps de gresca i diversió, per al Toni resultava ser un període de marginació i solitud. Per molt que les flors que el vent bellugava fossin plenes de vida i color, als seus ulls tot es tornava gris. Es preguntava constantment quin sentit tenien les vacances. Les detestava. Només feien que la tornada a la rutina laboral, al setembre, fos encara més pesant. Però res no era comparable amb el sentiment de frustració que li provocava veure’s al llit durant dies, tancat entre quatre parets a punt de caure, mentre s’adonava com mai ningú no trucava a la porta per fer-lo fora i demostrar que no s’havien oblidat d’ell.

S’acabava de lligar l’última sabata i ja començava a penedir-se de la seva decisió. Era de nit, per tant, tampoc no el veuria gaire gent. En sortir de la porta del pis, es va preguntar si realment havien passat només setmanes, i no mesos, des que trepitjava el carrer. Va ser enlluernat per la llum dels fanals pensant que era la del Sol. Malgrat ser estiu, feia fresca, i ho notava. La brisa acaronava la seva pell i el perfumava amb l’essència de la flora. La tènue llum de la lluna enlluernava suaument el passeig, i els pètals que havien decidit abandonar la flor que els havia format recorrien el seu pas a mesura que s’hi endinsava més. Ho enyorava. Ho enyorava tant. Volia gaudir d’aquell moment. Viure el present un cop més. El passat, el seu passat, només existia en la seva ment, i el futur no era més que a la seva imaginació. Tot allò que el turmentava només residia al seu cap. Havia d’adonar-se que aquest moment seria el més semblant a la tan desitjada llibertat.

Cada cop hi era més a prop, però la incertesa de si realment estava segur de voler-hi arribar incrementava amb cada pas que l’hi atansava. La realitat era que ell no n’estava segur, de res. Feia el suficient per arribar al demà, tot i no esperar-lo amb gaires ganes, i no caure durant l’avui, que tampoc no l’apassionava. No tenia cap raó per no continuar fent-ho, però res no l’animava a continuar. A despertar. N’estava fart.

La lluna anava perdent la seva claror a mesura que seguia el seu camí. Les altres capçades dels arbres començaven a fer ombra i els insectes obrien pas a una orquestra silvestre. La traça dels seus passos s’anava perdent mentre avançava per la flora, deixant enrere la fauna o, qui diu fauna, societat.

Feina tant de temps que no s’hi atrevia a tornar, però ell sabia, i ho sabia bé, que és el que ella hagués desitjat. L’havia deixat tota sola durant tant de temps que fins i tot sentia vergonya d’arribar-hi amb les mans buides.

A escassos passos d’arribar-hi, una florida fragància el va aturar. Li recordava l’olor d’ella, la seva dona. S’hi va atansar i, malgrat les espines que esgarrifaven la seva pell, va aconseguir collir unes quantes roses. Es va parar a mirar-les detingudament; i, nostàlgic, va passar el polze per un dels pètals. El color rosa i la suavitat d’aquests li recordaren inevitablement els seus llavis. Sabia que eren les seves preferides, però mai va dignar-se a portar-li cap ram. S’angoixava de pensar que potser era massa tard.

Després d’una bona estona assegut al costat d’ella, es va arromangar lleugerament la màniga de la seva camisa, desvestint suaument el canell, només per veure com les busques donaven una altra volta. Era hora de marxar. Va deixar les roses al terra amb un somriure lleuger. Un somriure que no va trigar a esvair-se quan, tot seguit, va començar a plorar desconsoladament. En un intent desesperat de trobar calidesa enmig d’aquella freda nit, va recolzar el cap a la seva làpida, esperant sentir-li dir alguna cosa. Així com ho havia estat intentant fer tots els estius des que la va perdre.

CATEGORIA E POESIA - La que ningú va triar 

Ada Perera Farregut, Arbeca

LA QUE NINGÚ VA TRIAR

Avui és Sant Jordi,

I torno a ser aquí,

darrere d’un vidre

exposada a somriure.

Sóc vermella, bonica i estic neta,

Però encara així ningún em vol,

i no ho arribo a entendre:

que em falta per ser escollida?

Totes les altres van marxant,

Una rere l’altre,

em somriuen dins de les caixes,

i em diuen” no et rendeixis, ja et triaran”

Els hi torno el somriure, débil però segur.

Jo no em rendiré

els meus pètals ho faran,

i amb el temps s’animaran.

Veig uns ulls mirant cap aquí,

neix una llum en mi

unes mans s’han apropat,

però no son per a mi.

S’aturen al meu costat,

i en trien a una altra,

la que no hagut d’esperar

la que ràpid han escollit.

I jo torno a ser aquí,

bonica, dreta i encara intacta,

però cada cop més invisible.

Algun dia ja no hi seré,

i ningún recordarà,

el temps que vaig esperar,

per un ulls que mai em van triar.

CATEGORIA F PROSA: L’última nit d’estiu

Irene Marsal Cots, Arbeca

L’ÚLTIMA NIT D’ESTIU

Eren quarts de deu, la Maria es disposava a preparar la seva primera mantega. En realitat, no era la primera mantega que feia a la seva vida, però si era la primera mantega que feia a la seva nova casa; la casa que havia comprat amb el Julià. Havia vist la seva mare fent el mateix ritual cada diumenge al vespre i no era simplement l’elaboració d’un làctic, la realitat anava molt més enllà. Tant per ella com per la seva mare, aquest moment era un preludi de la setmana que entrava. Era el primer pas de l’organització familiar setmanal. Amb la mantega preparada a la nevera per tots els dies ja es treia una preocupació de sobre. Al pis de dalt, el Julià acabava les últimes pàgines del llibre preferit del Miquel. “I de cop, just quan la princesa entrava a la cova del drac, va aparèixer un cavaller molt ben plantat sobre un cavall blanc i radiant”, “És el Sant Jordi, papa!”. En Julià ja havia fet la pausa protocol·lària perquè en Miquel fes la seva intervenció, ja que sempre, absolutament sempre, la feia. Un cop acabat el conte, el va arraulir bé amb la manta, li va fer un petó al front i li va desitjar bona nit. “Somia amb els angelets, fill, t’estimo.” Va apagar el llum, va ajustar la porta i va baixar cap a la cuina. La Maria ja l’havia sentit baixar i l’esperava amb un somriure mentre continuava batent. De sobte, el Julià la va abraçar per darrere, acariciant la preciosa panxa on feia set mesos que gestava a la Teresita, a la que esperaven amb molta il·lusió. No hi havia molt més a demanar. S’havien independitzat, tenien un fill sa, atent i curiós, i una petita revolució en camí. La petita granja de porcs que havien arrendat als afores començava a donar el seu benefici i l’amo els havia proposat adquirir-la en propietat. Amb vint-i-quatre anys estaven veient el resultat del seu esforç. “T’has fixat, Maria, que no tenim molt, però ho tenim tot?”

Tres cases més avall, a Cal Potomeu, la Fina escoltava l’avi atentament. “Recordo que vàrem arribar al poble quan ja era ben fosc, no s’hi movia ni una ànima! Jo anava tot descurat, havíem estat recollint branques des de les vuit del matí! Però poc m’importava, ja que l’àvia Josefina feia disset anys. Vaig passar pel que ara coneixeu, com la plaça del Toll, que tu potser no ho saps, però allà abans hi havia uns grans bevedors pel bestiar, i per això, sempre hi havia aigua, una aigua neta que sortia d’unes fonts soterrades que provenien de la mina del Catllar, però això ja t’ho explicaré un altre dia, que em desvio del tema principal, l’àvia. Doncs, com et deia, acabat d’arribar del tros, amb alguna rameta enganxada a la camisa i la barba de dos dies, vaig passar pel Toll i vaig mullar-me bé les mans per tal d’utilitzar l’aigua per clenxar-me aquells pels desbaratats que portava, perquè brut de treballar sí, però despentinat mai! Vaig agafar el ramet de flors que havia anat recol·lectant durant tot el dia i em vaig enfilar cap a la plaça Major, on estava casa dels teus besavis. Em deien boig, cridant a quasi les deu de la nit al mig de la plaça “Josefina! Surt al balcó! Que t’he portat les flors més boniques que he vist al terme i tinc moltes ganes de fer-te un petó! Per molts anys, bonica meva”. Però en comptes de sortir al balcó, l’àvia va sortir disparada per la porta principal i se’m va tirar als braços! “Sabia que vindries, Joan, sabia que no em fallaries el dia del meu aniversari”. Jo mai l’hauria fallat, Fina, mai. Aquell dia el besavi Cristòfol la va castigar un mes sencer, sense veure’m, per sortir al carrer amb camisó i a deshores. Ell sempre deia que jo no era suficient per a la teva àvia, que només era un brètol i que aquell mes li serviria per oblidar-se de mi, però aquell mes ens vam trobar tant a faltar, que quan ens vam retrobar vàrem tenir clar que passaríem la resta de vida junts. I és per això que cada dia l’abraço i li recordo quant l’estimo.” Aquesta última frase va convertir el somriure de la Fina en un intent d’aguantar-se les llàgrimes. La realitat era que l’àvia Josefina feia tres anys que era morta. El dia que la van enterrar, l’avi Joan va enterrar també una part d’ell. Va anar perdent la memòria fins que el diagnòstic va arribar. L’alzheimer l’anava consumint a poc a poc, però per molt que avancés la malaltia, l’avi recordava perfectament, amb pèls i senyals, cada moment del seu enamorament amb l’àvia i la Fina, que havia sentit la història deu milions de vegades, sempre l’escoltava amb la mateixa atenció i màgia del primer dia.

No es respirava tanta pau i tranquil·litat a Cal Quintet. Amb vuit criatures, la tranquil·litat era una cosa que l’Eugènia i en Genís feia anys que no coneixien. Ells sempre havien volgut una família gran, molt moviment i molta vida, i tot i que acabaven el dia agitadíssims, no canviarien la vida que havien triat per a res del món. De fet, serien dotze a casa si la mala sort no s’hagués endut, prematurament, dos dels seus xiquets. Quan tenien divuit anys va néixer el Pau, el més gran de tots, als vint va néixer l’Alícia, l’única nena de tots els germans, ja que la nena que la va seguir malauradament no ho va aconseguir, i la Judith va morir al cap de tres dies de nascuda. Dos anys després i mig, recuperats de la pèrdua, va aparèixer en Jordi, el més alt de tots, que encara avui ningú s’explica de quin familiar li ve tanta alçada. Pel Marc no van esperar tant, setze mesos després que neixes, el Jordi ja estava ploriquejant pel bressol. Els següents van ser els bessons, el Francesc i el Josep, dos dimoniets entremaliats que els hi donaven més feina que els altres sis junts. Per desgràcia, després dels bessons van tenir una altra pèrdua, aquesta vegada quan l’infant encara no era al món, l’Eugènia va tenir un avortament espontani als quatre mesos d’embaràs i d’aquesta ja se sentia al poble que no se’n recuperaria. Però, per a sorpresa de tots, l’any passat varen anunciar un nou embaràs i l’Enric va néixer fa tres mesos. Per tant, era complicat, a vegades, mantenir l’ordre i la serenitat de casa sense tornar-se una mica boig, però ningú sap com, ells ho tenien tot bastant controlat. A aquella hora, ja preparats per sopar, amb tots els nens asseguts a taula, el Genís es va mirar a l’Eugènia i va esbossar mig somriure per sota el nas. No van necessitar paraules per entendre's. Tenien uns fills sans i feliços, una casa acollidora amb espai per a tothom, un plat calent a taula i el suport l’un de l’altre, i es van adonar que no necessitaven res més, que en nou cadires i una trona al voltant d’una taula tenien tota la felicitat que alguna vegada havien desitjat.

La vida era completament diferent a casa dels germans Valdrich. Eren dos, cinquanta-vuit i seixanta-dos anys. Solters de tota la vida. A diferència d’en Miquel, en Blai sí que havia conegut l’amor. Quan en tenia vint es va enamorar de l’Antonieta, la jove de Cal Colomí. Van estar sis anys d’anades i vingudes, en Blai mai estava segur del tot de voler-se comprometre i era un tema, els hi portava molts conflictes. Un matí de primavera, l’Antonieta en va tenir prou. Tenia vint-i-sis anys, totes les seves amigues eren casades, tenien fills o estaven en el procés, i ella anava darrere d’algú que no sabia ni que volia fer amb la seva vida. Va ser un xoc pel Blai, ja que sempre era ell qui posava distància entre els dos, però va pensar “d'aquí a dos dies torna”. I es veu que es va quedar trenta-sis anys esperant, perquè no se li va conèixer mai parella nova. I, com us deia, en Miquel mai va conèixer l’amor… O això pensava la gent del poble. La veritat és que en Miquel, si havia estat enamorat. Enamorat dic… Enamoradíssim! Era un amor pur, intens, real… però prohibit. Quan tenia vint-i-dos, era un dels millors jugadors de l’equip municipal, el golejador principal en cada temporada. I tots els gols els celebrava amb l’Eusebi, el gran de Cal Sisquet. Xoc frontal de mà, xoc d’advers de mà, xoc de pit i crit d’orangutan acompanyat de dos cops de puny al pit. Si hi marcava sis gols en un partit, se celebrava les sis vegades de la mateixa manera. Eren inseparables, ungla i carn, cul i merda. On anava un, anava l’altre. I no era res destacable a ulls del poble. Dos amics que gaudien el temps junts, com molts d’altres. Però ningú sabia la realitat de la seva amistat. Ningú sabia que no s’aguantaven la mirada, que necessitaven abraçar-se quan estaven sols, que es morien per tocar els llavis l’un de l’altre. Amb l’excusa d’estudiar, dormien l’un a casa de l’altre i quan els pares dormien, amb molta cura, passaven hores rodant per sota els llençols. “Tenim l’amor més pur que mai he vist, i algun dia ho cridaré als quatre vents”, bromejava sempre l’Eusebi. En Blai sortia sempre emocionat cap a casa seva, cada tarda, cada dia. L’hora de sortida del molí era el seu moment preferit del dia. Fins a un vint-i-dos d’abril. Com cada dia, va sortir a les sis de la tarda del molí. Tot recollit, la feina ben feta. Va tancar la porta amb tres voltes de clau i es va enfilar costa amunt fins a la plaça del Mercat, on vivia l’Eusebi i on sempre l’esperava assentat en un banc de pedra que hi havia a una cantonada. Però aquell dia, en arribar a la plaça, no va veure a l’Eusebi, en el seu lloc va trobar molta gent formant un cercle. De fons, una dona plorava desesperada, com si li haguessin trencat verdaderament el cor. En Blai va quedar parat, va tenir una palpitació, un mal pressentiment. Reconeixia la dona que plorava, havia sentit aquell belar abans, tot i que, pel xoc del moment, no acabava de recordar on. Amb els nervis a flor de pell, va decidir atansar-se a la multitud. Què podia tenir a tanta gent callada i trista? I com es penedeix, encara el dia d’avui, d’haver-se atansat a aquell desastre. En treure el cap va veure ràpidament la moto de l’Eusebi, just davall del cotxe del senyor Joan Fiola, el bibliotecari del poble. El noi no es trobava sota el cotxe, ja que ja l’havien tret. I, malauradament, no havien pogut fer més que declarar la seva mort, amb vint-i-tres anyets recent complets. Aquell dia no només va morir l’Eusebi. Alguna cosa dins del Blai també va morir. Va perdre l’amistat més bonica que havia tingut mai i, a la vegada, l’amor més pur que havia sentit. I havia de callar, havia d’amagar el que sentia realment, fet que encara el va trencar més. I així van segur, sols, ambdós germans, acompanyant-se l’un a l’altre la resta de la seva vida, esperant uns amors que mai tornarien per ells.

Si baixaves fins a la punta del carrer i giraves a la dreta, et trobaves, de sobte, l’estable d’en Sebastià i la Glòria, l’únic bestiar que encara estava dins del poble. Amb els anys i la desaparició dels bevedors, la gent va anar fent corral fora del poble, així podien ampliar com volien i tenien la zona de pastura a tocar. Però ells, tossuts com les seves mules, no volien treure els animals del poble. No us penseu que era un gran estable. Tenien 3 mules de treball, dos ases i quatre vaques amb les quals alletaven a tot el carrer. Era suficient per ells, els ajudava a treballar les terres i a alimentar-se, i com que, arribant als quaranta, encara no havien tingut descendència, per ells eren com els seus petits, els nens a qui cuidar, així que la idea d’apartar-los de casa i portar-los al camp mai la van contemplar. Els hi tenien tanta estima que cada bèstia tenia nom propi. Les mules, que eren les consentides de casa, es deien Antònia, Flora i Pepa. Antònia i Pepa eren els noms de les àvies d’en Sebastià, que en pau descansin. El de Flora ja va ser cosa de la Glòria, que li encantaven les flors per damunt de totes les coses, i per adonar-te’n només havies de passar per davant de casa seva i observar-ne el jardí. Als ases van decidir posar-los noms més divertits, a conjunt amb la connotació que se'ls donava als animals. Al primer que va arribar li van posar “orelletes” i no, no és que arribés per festa major, és que sempre estava movent les orelles, com si li molestessin les mosques, però sense necessitat de què hi fossin. L’altre ase es deia “dents d’or” i això és perquè quan va néixer tenia una malformació a la geniva superior pel que no podia ni mamar, si no li arreglaven l’animal moriria per inanició, pel que van haver de trucar al Curial, el veterinari del poble, perquè li arreglés el problema. I déu-n'hi-do, si li va arreglar. Li va arreglar tant i a un cost tan elevat que al pobre animal ja se li va quedar aquest mot, ja que cada dent havia costat quasi un ronyó. Per les vaques van buscar una tècnica infal·lible de zero confusions. Eren vaques tacades, negres i blanques, per la qual cosa van buscar una taca especial a cada una per nomenar-les. Teníem a l’Amor, la més fàcil de nomenar, ja que tenia una taca en forma de cor al bell mig del front. Aquesta tenia una germana biològica, la Blau. Realment la Blau no tenia cap taca peculiar, i per això, com totes les seves taques semblaven una bassa, li van ficar blau, com l’aigua. Podríem dir que l’Amor i la Blau van ser les primeres nenetes de casa, ja que van ser els primers animals que varen tenir quan van heretar l’estable, que l’havia construït el padrí de la Glòria. Les dues restants van arribar després de l’Antònia, la Flora, la Pepa, l’Orelletes i el Dents d’or. Una d’elles era molt peculiar, tenia un costat amb taques negres, com era normal en l’espècie, però l’altre costat el tenia completament blanc, i el dia que va arribar en Sebastià va exclamar “mira Glòria, ens ha tocat una vaca desigual!”, així que ràpid la van nomenar, la tercera vaca de casa es diria Desi. La restant també va ser fàcil de posar-li, si la miraves, era com un jardí ple de flors negres, però de flora ja en tenien una, així que aquest nom no era una opció. Com el nom de la Flora l’havia escollit la Glòria, aquest cop la iniciativa la va prendre el Sebastià i ell, que no estimava a ningú amb més força que a la seva dona, va escollir el nom de Petúnia, en honor a les flors preferides de la Glòria. En ser l’únic estable que quedava dins del poble, tota la canallada baixava cada dia a veure els animals i feien xauxa allí fins ben entrat el capvespre. Aquell dia, però, tot era diferent. No hi havia canalla, no hi havia xauxa, només silenci. L’Antònia, la més joveneta de les mules, s’havia fet una mala ferida feia uns dies i semblava que no estava curant massa bé, ja que portava dos dies ben baixeta d’energia. “Aquí hi ha una infecció greu Sebastià, aquesta nit no la passa”, Va dir la Glòria resignada. Així que es venia una nit llarga dins l’estable, acompanyant fins a la fi a la que, durant molts anys, va ser una gran companya.

El poble s’apagava, només el soroll dels grills i algun mugit de fons amenitzaven la fosca nit. Dins les cases, cadascú es preparava per afrontar la nit a la seva manera. Alguns anaven a dormir plens d’il·lusions, somnis i esperances. D’altres afrontaven la foscor amb incertesa i confusió. Però tots tenien quelcom en comú. Ningú s’esperava que aquella seria l’última nit d’estiu que viurien sent propietaris de la seva vida. Ningú esperava que l'endemà despertarien amb tensions i conflictes polítics que tres anys després portarien les tropes franquistes a picar-los directament a la porta. Dotze hores de foscor es van convertir en milers de somnis trencats.

Arbeca, 17 de juliol de 1936

CATEGORIA F POESIA: Els nostres quatre cors

Ainhoa Ballarin Molina, Arbeca

ELS NOSTRES QUATRE CORS

No vam començar el mateix camí,

ni amb la mateixa llum ni el mateix destí,

però la vida, lenta i amb valor,

va unir les passes dels nostres cors.

Tu amb la teva història al pit,

jo amb la meva, plena de camí escrit,

i dues estrelles de dolça claror:

l’Alicia i la Danae, llavor d’amor.

Allò que un dia eren dos camins,

va fer-se casa entre nous destins.

Amb cada abraçada, amb cada rialla,

vam construir una nova muralla.

No de pedra, ni de ciment,

sinó de tendresa i sentiment.

D’aquell amor valent i sincer

que tria quedar-se i saber voler.

Perquè família no és només la sang,

ni el nom heretat, ni el mateix rang;

família és l’ànima que diu “aquí”,

quan algú decideix compartir camí.

I ara som quatre sota aquest cel,

quatre batecs sota el mateix vel,

quatre ànimes que han trobat caliu,

quatre cors que han après a fer niu.

I si l’amor té un nom millor,

nosaltres li diem: els nostres quatre cors.

Moltes gràcies per la vostra participació, als participants i al jurat. Fins la pròxima lectors!