OBRES GUANYADORES 40A MOSTRA CREACIONS LITERÀRIES SANT JORDI

CATEGORIA A PROSA- 1ER I 2ON PRIMÀRIA L'EVA I ELS SEUS AMICS FOLLETS – Dúnia Solaní Teixidó Hi havia una vegada, una nena molt presumida, que es deia Eva, que cada dia passejava pel bosc. A l'Eva, Ii encantava recollir floretes per la seva àvia Maria i escoltar el soroll dels ocells. Un dia al matí va decidir anar a caminar per la part del riu que no hi havia anat mai i Ii feia molta il·lusió descobrir quins animals hi vivien. Mentre caminava va veure un arbre molt gran, que tenia moltes fulles de color taronja. L'Eva estava tan contenta, perquè tot era molt bonic. Quan va arribar a l'arbre, va veure que a la part del tronc hi havia un botó de color vermell. L'Eva, era una mica tremenda, i sense pensar-s'ho va pitjar el botó. Després es va obrir una porta màgica al mig, i va veure unes escales cap dins d'aquell arbre. Com que no tenia por a res, va baixar les escales avall. Quan va arribar a baix, va descobrir un bosc màgic ple de firetes i joguines. -Qui hi viu aquí? (va dir la Eva) De darrere d'una fireta van sortir tres follets molt simpàtics i divertits. - Hola, jo em dic Max. - Hola, jo em dic Emma. - I jo, em dic Mariona. - I tu qui ets? (va dir el Max) - Dones jo sóc l'Eva, una nena presumida i una mica tremenda. - I vosaltres qui sou? (va preguntar l'Eva)

- Nosaltres som els follets que vivim i cuidem el bosc màgic. (va dir la Mariona) - Que divertit ha de ser viure en aquest magnífic lloc. (va dir l'Eva) - Eva, viure aquí és molt divertit, però no tothom hi pot venir. (va dir el Max) - I perquè no tothom hi pot venir? Va dir l'Eva - Perquè els nens, que no creuen en la màgia, no podran veure aquest màgic lloc. (va contestar la Mariona) - Jo tinc uns amics, que els hi agradaria molt aquest lloc. (va dir l'Eva) - Dones ves-los a buscar immediatament, que així tots junts ens ho passarem encara més bé. (Ii va dir l'Emma) L'Eva va anar a buscar tots els seus amics, que creuen en la màgia, i que ella se'ls estima molt. - Amics, amics, veniu ràpid que he descobert nous amics, un lloc on està ple de màgia i ens ho passarem molt bé. Tots junts van anar al lloc meravellós i juntament amb els follets, van passar una tarda molt i molt divertida. Quan va arribar la nit, i tots havien de tornar a casa, els follets els van explicar que aquell lloc era secret i que no podien explicar-ho a cap persona que no cregues en la màgia. L'Eva, quan va arribar a casa de la seva àvia, estava tan contenta, que Ii portava el ram de flors que havia recollit passejant pel bosc. La màgia i la il·lusió feia feliç a l'Eva i als seus amics. Fl.

CATEGORIA B PROSA- 3R I 4T PRIMÀRIA LA PAULA I EL NEGRET- Manuela Santiago Macho Era l'últim dia d'escola, aviat començarien les vacances i la Paula ja ho estava desitjant. Anar a la piscina amb les amigues, menjar gelats, l'escalfor del sol... Ella va sortir de l'escola superemocionada per les vacances d'estiu i va anar corrents a abraçar a la seva mare. La seva mare també es veia molt emocionada però no per la mateixa raó de la Paula a la qual li havia de dir una cosa molt important. - Paula, no t'ho imagines! - Que passa mare? - El teu pare ha aconseguit vacances a la feina tot el mes de juliol i anirem tot un mes a la platja! La cara de la Paula es va posar tota blanca, hauria d'estar tot el mes de juliol sense veure a les seves amigues! I a més a més hauria d'estar tot un mes a la platja! - El teu pare ha llogat una casa a prop de la platja, és súper bonica! Té unes vistes precioses al mar, i a la nit el paisatge és meravellós! - Però mare, estaré tot un mes sense veure a les meves amigues! - No et preocupis, pots fer videotrucades quan vulguis amb elles, i segur que faràs un munt d'amigues a la platja. Dit això van pujar totes dues al cotxe i van anar cap a casa. Tot el que quedava de juny va passar volant per la Paula, i aquells dies de juny que li quedaven al seu poble sí que va quedar amb les seves amigues i va gaudir de les piscines. També va haver de fer les maletes per a les vacances del juliol, i això no li va agradar tant. Quan va arribar el primer dia de juliol van agafar tot l'equipatge, van pujar al cotxe i van marxar cap a la casa que havien llogat. AI veure la casa, la Paula li va donar la raó a la seva mare. La casa era molt bonica, però encara no estava molt contenta per les vacances. Van entrar a dins de la casa i van col·locar l'equipatge de cadascú a les seves habitacions. L'habitació de la Paula era petita però bonica, tenia un quartet on hi havia una escala que donava a la teulada. La mare li va dir que no tenia que pujar allà a dalt sense el permís dels pares ja que podia caure i fer-se molt mal. Van passar tot el dia a la platja i fins i tot també van menjar allí mateix uns entrepans que havia fet la mare. La Paula i el seu germà petit van jugar amb la sorra i van fer un castell molt alt i gran. Quan van tomar a casa encara era de dia però ja eren dos quarts de nou i a les nou soparien. La Paula va acabar de sopar i va anar a la seva habitació, estava molt avorrida, així que va decidir no fer-li cas a sa mare i pujar a la teulada per les escales. Ja començava a fer-se fosc i el paisatge de nit era preciós, i amb els fanals encesos encara era més bonic. La Paula, encara que no estigués passant el juliol al seu poble, li estava començant a agradar una miqueta aquell IIoc. Quan de sobte va escoltar un soroll a prop seu, era com si algú hagués saltat de teulada en teulada, va mirar cap enrere i va veure com una boleta petita de color negre peluda. De seguida aquella boleta es va apropar a la Paula i la va espantar molt però després es va donar compte que aquella boleta era un gat petit. La Paula va seure a la teulada per acariciar el gatet, era molt bonic i pelut i semblava que li agradaven les carícies de la Paula. Després d'una estoneta van escoltar com un senyor s'apropava a ells, la Paula va agafar al gat i es va apropar a veure què passava, i va veure un senyor gran que semblava una mica enfadat cridant-li: - Deixa al meu gat! Dóna'm el meu gat o trucaré als teus pares! - Senyor, no sabia que era el seu gat, jo l'he trobat a la meva teulada. Ara li dono. - No tornis a agafar al meu gat o li diré als teus pares que estaves a la teulada. El senyor va marxar una mica enfadat i la Paula va tornar cap a la seva habitació una mica estranyada pel que havia passat. El senyor quan va arribar a casa seva, va veure que el seu gatet estava una mica trist des que havia baixat de la teulada però no li va donar molt importància. AI dia següent la Paula i la seva família van anar a fer un passeig i van veure moltes coses, van veure parcs, restaurants, moltes tendes... Van passar el dia fora de casa fins que es va fer fosc i van anar cap a casa a dormir. La Paula quan va anar cap a la seva habitació va voler tornar a pujar a la teulada, però va recordar el que va passar el dia anterior i se li van treure les ganes. Però el gat era a la teulada miolant, perquè la Paula l'escoltés. Però qui el va escoltar va ser el seu amo i va haver de baixar de la teulada. L'amo del gatet va començar a donar-se compte que volia estar amb la nena i no amb ell i per això estava tan trist. És clar que amb ell també hi volia estar però en aquella nena hi havia alguna cosa que feia que el seu gat estigués content. La majoria de dies van passar així, el gat esperava i miolava a la Paula en la teulada i el seu amo l'escoltava i se l'emportava cap a casa. Fins que un dia a la nit la Paula va decidir pujar a la teulada a veure el paisatge i va veure que el gatet estava allà i va decidir seure a acariciar-lo, quan de sobte va aparèixer el senyor de l'altre dia i li va dir a la Paula: - No trucaré als teus pares, però vull que em diguis que li passa al meu gat amb tu! - Que li passa al seu gat amb mi? - Tots els dies està a la teva teulada miolant i miolant per a que surtis i quan me l'emporto cap a casa es posa molt trist. - Això és que li he caigut molt bé. - Li has caigut massa bé, tant que ja sembla que no vol estar amb mi sinó amb tu! La Paula no sabia que dir, així que li va tomar el gat al senyor i es va dirigir cap a les escales de la teulada, però abans que marxés el senyor li va dir: -Tu no ets d'aquí, veritat? - No, he vingut aquí de vacances amb la meva família i al final de juliol marxarem. - No queda massa per a que marxis. - Només queda una setmana, i per què ho preguntes? - Per curiositat, ara marxo que tinc son, adéu. - Adéu! Dit això el senyor va marxar cap a casa seva i la Paula va marxar cap a la seva habitació. A la Paula li va semblar que li estava començant a caure bé a I'amo del gatet i a ella també li estava començant a caure bé aquell senyor. Aquella setmana de vacances de juliol que li quedava a la Paula van estar a la platja, i a les nits la Paula anava a la teulada a veure el gatet i al seu amo que venia una mica més tard a recollir-lo. L'últim dia de juliol la Paula va anar a la teulada per acomiadar-se d'ells. Va anar a la teulada i va veure al gatet esperant-la assegut. Ràpidament va seure a acariciar-lo, van estar una estona esperant al senyor però el senyor no va arribar. La Paula amb molt de compte va decidir baixar de la teulada al carrer aprofitant que la casa no era molt alta amb el gatet a les mans. Va anar cap a la casa del senyor que no vivia molt lluny d'eIIa i va trucar el timbre. Després d'uns segons va aparèixer el senyor amb cara de malalt i li va preguntar a la nena: - Que fas aquí? - T'has oblidat de venir a emportar-te el teu gatet, i jo te'I porto. - No feia falta, és de nit i et podia haver passat alguna cosa. - No em costa res, tingui el seu gatet. El senyor es va quedar parat una estona, com pensant. A continuació ell el va agafar de les mans de la Paula i li va donar les gràcies a la nena. La Paula va marxar a casa seva però una mica preocupada, la mala cara de l'amo del gatet no li va agradar gens. Al dia següent la Paula al despertar-se va escoltar com els seus pares estaven parlant amb algú a la saleta. Va baixar i quina va ser la seva sorpresa. Es va troba l'amo del gatet assegut al sofà prenent una infusió que li havia preparat la seva mare. La Paula es va espantar, pensant que aquell senyor havia anat a la seva casa per queixar-se que la nit abans havia anat a casa seva sense permís. Li va canviar la cara, es va posar blanca de cop, els seus pares no sabien que a les nits ella pujava a la teulada. Ufff va pensar, acabarem malament les vacances. La Paula va entrar a la saleta i amb veu molt tímida, va dir: - Hola, bon dia senyor. Com és que ha vingut vostè a casa meva? I el senyor li va contestar: - Bon dia Paula, he vingut a casa teva a conèixer als teus pares i a comentar-los-hi una cosa. La Paula ràpid va respondre: - El què? La mare de la Paula ràpid es va posar a la conversa i li va dir a la seva filla: - No malpensis Paula, aquest senyor tan amable, ens estava comentant una cosa. Encara que tu et pensis que nosaltres no sabíem que pujaves a la teulada, no t'equivoquis, ho sabíem. La mare estava rient i la Paula va baixar el cap i els va demanar perdó per no haver-los-hi dit. El aquell moment el senyor es va aixecar del sofà i li va dir a la Paula: - Paula, he vingut a casa teva per conèixer als teus pares, perquè els vull demanar un gran favor i a tu també. He observat aquest dies que el meu gatet t'estima molt i et troba a faltar quan no et veu, i això és molt bo per mi. T'explico Paula, jo sóc molt gran i porto uns dies que no em trobo bé. El metge m'ha dit que segurament hagi d'anar a l'hospital i clar... no sé que passarà, ni quants dies hi seré. El senyor tenia cara de preocupació i va continuar parlant: - Jo no volia anar-hi perquè no volia deixar al meu estimat gatet Negret. Però sabent que el meu gatet estarà superbé amb tu i amb la teva família, no tinc por que em passi alguna cosa dolenta, sé que tu I'estimaràs molt i el cuidaràs. Hi ha haver un silenci a la saleta, la Paula no sabia que dir, no s'ho esperava això. I va continuar el senyor. - Us vull regalar al Negret. Que dieu? Els pares de la nena va decidir que faríem el que volgués la Paula. La nena es va posar molt contenta i a la vegada molt trista pel senyor. Ella va dir: -Si!!!!! Encantada, però.... vostè es posarà bo, no? - Clar que sí Paula. I va somriure el senyor. En aquell moment va sortir de darrere del sofà el Negret miolant... i es va apropar a les cames de la nena buscant la seva carícia. Això volia dir que estava també content amb aquella decisió. Tots estaven contents, ara la Paula havia de recollir les coses perquè aquell era el seu últim dia en aquella casa. Van quedar que a la tarda marxaríem i així va ser. A les 16 h en punt estava el senyor a la porta amb ell Negret i les seves coses. La Paula es va apropar al senyor i li va dir: - Senyor, com es diu? Mai m'ho ha dit - Em dic Ramon. - Molt bé, he pensat una cosa. Jo vull que el Negret tingui també contacte amb vostè, així que farem videotrucades quan vostè estigui bé i vulgui. L'any que ve tornarem de vacances aquí... Li sembla bé? - Genial. Desitjo que pugui ser. A continuació el Ramon va agafar al gatet i li va donar una forta abraçada però sense fer-li mal. Li va donar un petó al nas i li va dir: -Cuida't molt amic meu, et deixo amb molt bona gent i una nena molt amable i que t'estimarà i cuidarà bé. El Ramon va mirar a la família i al Negret i els va dir: - Gràcies i ens veiem l'any que ve. Tota la família va entrar al cotxe amb un nou integrant i amb la il·lusió de tornar-hi l'any que ve. CATEGORIA C POESIA 5E 6E PRIMÀRIA El camí cap a la felicitat – Carla Anamaria Paul Explica la llegenda, que fa anys i anys, hi havia dos regnes enfrontats: l'Albirka i l'llerda . En Christian era el príncep d'Albirka, fill del rei de Medinaceli. Era un cavaller alt i fort i des de petit havia rebut una bona educació: sabia caçar, pescar, era molt dialogant, però arran del regal d'una armadura pel 22è aniversari tot va canviar. En Christian es va tornar molt egoista i autoritari i sempre Ii agradava tenir la raó. Els habitants d'Albirka estaven molt preocupats. El poble sempre havia confiat en els Medinaceli i sabien que aquell malentès entre regnes es podria solucionar pacíficament però des de que el Christian lluïa aquella armadura ho dubtaven i estaven atemorits. Fins i tot, la seva família ja no el reconeixia i aquella armadura semblava que s'hagués incrustat al seu cos i hagués rovellat el seu cor. - Que bé em queda aquesta armadura! - deia en Christian tot sovint. - Sembla que hagi nascut per portar-la! - Fill, a quin acord arribarem amb el regne d'llerda? - preguntava el seu pare. - No ho sé pare, no tinc temps de pensar en aquestes coses, només em preocupen temes importants. Has vist que elegant estic? - deia mentre fregava la seva armadura lluent. Un dia el Christian va sentir plorar al seu pare i aquelles llàgrimes eren com si el cremessin, ja que mai abans havia vist al seu pare tan trist, així que mentre passejava amb el seu cavall i la companyia d'un soldat, el Christian Ii va explicar aquella situació. Aquell soldat el va escoltar però no va dubtar en mostrar-li la seva sinceritat i preocupació. - Príncep meu! No us reconec! Tot el poble tenim molta por per la tensa situació entre els regnes i vostè només es preocupa per la seva armadura. En Christian no sabia pas que dir així que el soldat va seguir: - Des de que portes aquesta ferralla sembla que la teva personalitat hagi canviat. Ja no ets el mateix! lmmediatament, el Príncep d'Albirka va intentar treure's el casc però misteriosament no va poder. Era com si aquella armadura hagués pres la forma del seu cos, estava perfectament encaixada. - No puc! - va exclamar. -Ajuda'm! Què m'està passant? - Estimat Príncep, el bruixot Merlí és l'únic que et pot ajudar. Ell viu en aquest base i et guiarà cap al camí correcte. Sense pensar-s'ho dos cops, el Christian es va endinsar en aquella vegetació. Va buscar el bruixot dies i nits sense descans i quan estava a punt de donar-se per vençut, un so de tro el va alarmar. Un homenet amb aspecte dolç i savi que duia un ocellet a l'espatlla dreta es va dibuixar amb la descàrrega lluminosa d'un llampec. - Ets en Merlí?- va preguntar amb veu sorpresa . - No em preguntis res i beu això! -va respondre aquell homenet. El príncep s'ho va beure i va recuperar tota l'energia que necessitava. - Si, em dic Merlí -va seguir ell. - M'han fet saber que em necessites però trobar la solució al teu problema només depèn de tu. Si vols trobar el camí cap a la felicitat i la pau, només has de seguir el camí il·luminat pel sol. El meu ocellet, la Violeta et guiarà el camí. - Jo només vull treure'm aquesta armadura! - va replicar el Príncep. Després d'una estona caminant, va arribar a un castell. La Violeta dolçament va dir: -Aquesta és la primera prova que has de superar. Si la superes, aconseguiràs un valor que t'ajudarà a recuperar la persona que eres abans i fins i tot et faran més valent. I així va ser. Amb la primera prova va superar la seva por a la foscor. Amb la segona, va aprendre la importància del respecte i el diàleg per solucionar els problemes, i amb la tercera va superar el seu egoisme adonant-se que havia de ser fidel al seu regne i ajudar a la seva gent. Però ara Ii calia vèncer la quarta prova, la més difícil. - En aquesta roca foradada viu un drac gegant. Jo només et donaré un consell: «Les coses, per molt grans que siguin o semblin, no tenen perquè ser les més difícils. I recorda, tots tenim un punt feble» - Ii va dir la Violeta. En veure la cua del Drac gegant, el príncep ja es sentia derrotat però va confiar en ell mateix seguint el consell que Ii havia donat la Violeta. Amb una mica de por inicial va entrar, i després d'uns quants cops d'espasa, va observar que el Drac no es feria ni es cremava així que va pensar que, possiblement, aquella criatura salvatge era com una mena d'il·lusió òptica. En Christian va recordar un cop mes les paraules de la Violeta i es va adonar que la por es un punt feble que tots tenim. Va tancar els ulls per un instant i va imaginar-se serps, aranyes... ratolins, més ratolins... i a poc a poc, com si d'un truc de màgia es tractés, aquell drac es va convertir en una simple formigueta. Satisfet d'haver superat aquella prova, va seguir caminant guiat per la Violeta fins que van arribar a un penya-segat des del quaI era impossible veure el fons. De sobte, va sentir una veu molt coneguda, la del Merlí. - Veig que ets molt valent i intel·ligent. Ho has aconseguit! Ara, només vull que em demostris la teva confiança a saltant des d'aquest pensa-segat. Et prometo que no moriràs després de tot el que has lluitat en aquest llarg viatge. En Christian va pensar que si fins ara tot havia sortit bé, per què no ho hauria de fer un cop mes? Així que va agafar impuls i va saltar del penya-segat. A mesura que anava caient, va sentir com l'armadura es va anar afluixant fins que va desaparèixer del seu cos i ell, impulsat per una força estranya es va elevar fins a tornar dalt del mateix penya-segat. -Aquest és el teu premi. Has descobert qui realment ets i has après nous valors gràcies al teu esforç. En Marlí va desaparèixer en un núvol de fum blau i el Príncep va tornar al seu estimat regne d'Albirka on l'esperava tota la seva família. En Christian va parlar amb el Regne d'llerda i van arribar a un acord signant un Tractat de Pau definitiu. Els dos regnes van viure tranquils per sempre mes i, el més important, van demostrar que el diàleg és l'eina més valuosa que tots els pobles tenim.

CATEGORIA C PROSA 5E 6E PRIMÀRIA Gresca a l'esgolfa – Ingrid Berengué Moyà ÉS TARD I TOCA ANARA DORMIR, EL MEU CAP JA DESCANSA AL COIXÍ. TOQUEN LES 12 DE LA NIT, SOROLL I UNA ALEGRE MELEODIA A L'ESGOLFA HE SENTIT. ESCALES AMUNT HE PUJAT, PER VEURE EL QUE HA PASSAT. RIATLLES I GRESCA ÉS EL QUE M'HE TROBAT. PASSA , PASSA EM DIU EL GAT! ETS EL NOSTRE CONVIDAT! VOLS UN CACAOLAT? ET NOTO REFREDADAT! ASSEGUT AL BALANCÍ... EL REI RATOLÍ, AFINA EL VIOLÍ. COMENÇA A TOCAR EL VALS D'AMELIE I EL GOS FA DE BALLARÍ. A LA PARET HI HA UN QUADRE DE MIRÓ, ESTORAT M'HA DEIXAT! L'ARLEQUÍ QUE DES DE DINS L'HA ATRAVESSSAT! ACB UNA TOMBARELLA DESGARBAT S'HA QUEDAT I A MI M'HA VESSAT EL CACAOLAT. AL MIG DE LA SALA . LES NINES DE LA MEVA GERMANA, FAN UN ENCANT, PERQUÈ LES JOGUINES VAGIN DESFILANT. DAVALL DEL FINESTRAL, LA CLARA DEL TRENCANOUS ES MIRA AL MIRALL, SEMPRE PORTA VESTIT NOUS! I NO AGAFA MAI EL FREGALL EM DIU L'ÓS, TOT AMORÓS! DAMUNT LA TAULA EL TREN ES POSA EN MARXA, I TOTS ELS CLICS PAGUEN LA TAXA PER ANAR-SE'N DE MARXA. SOTA L'ESTANTERIA DE CIRERER LA PRINCESA LEIA ENCEN EL FOC AMB EL FOGUER PERQUE EL DARTH VAIDER, NO TINGUI FRED QUAN ARRIBI DEL CARRER. EL LLOP BALLA AMB LA CAPUTXETA, ELLA RIU I ESTÀ CONTENTENTA. MENTRES A LA CABRETA LI FREGUEN L'ESQUENETA.

ELS LLIBRES S'OBREN,

I LES PÀGINES ES MOUEN.

ELS PERSONATGES ES PASSEGEN

I A MI JA RES EM SORPRÉN.

LA MELODIA QUE SENTIA

CADA COP ÉS MÉS SILENCIOSA

PER DONAR PAS AL DIA

I DEIXAR AQUESTA MENT FANTASIOSA

PELS SOMNIS D'UN NOU DIA.

BON DIA! JA ÉS DE DIA!

CATEGORIA E POESIA 15-17 ANYS

LA GUERRA- MAR SANS MONTULL

Poques rialles han quedat, ja que ningú s'ha alçat. Reconeixement, per aquells que han mirat endavant i no s'han anat apagant. El silenci d'una ciutat quebrada, que mai serà recuperada, ni construccions, ni petons, seran les seves salvacions. Soldats honrats, que han defensat, tot allò que estimaven, i el resultat, aniquilat. Fa falta tanta competició, tanta destrucció, per només obtenir atenció.

CATEGORIA E PROSA 15-17 ANYS

GUERRA- MAR SANS MONTULL

Un descans de tota la por que han viscut, un refugi per a aquells que ja no poden més, unes tombes per a aquells que han mort dignament. La guerra, lluitant per defensar en allò que creus, aguantar fins a l'últim sospir per a aquells que estimes. No cal ser traïdor ni aliat, només necessiten una mica de pau, una mica de tranquil·litat, cap amenaça entremig. Quan el cel s'omple de fum i és quasi impossible veure un fil de llum, la incertesa s'apodera de tu, les mans et tremolen i vas deixant caure fredes gotes per la teva càlida galta. La sensació d'impotència no et deixa ni en un sol tram del camí i els forts espetecs fan que les teves orelles xiulin fortament. Ja no hi ha marxa enrere, la gent comença a córrer, els crits es senten des d'un lloc remot on penses que mai arribarà, però t'equivoques. Necessites un respir, aquell instant on ningú importa, on res importa. L'esperes, però no arriba i tu lentament et vas apagant, com una flama en mig del desert. No pots abandonar, i ho saps, així que t'aixeques, amunt el cap i comences a caminar. Hi ha runes pel mig del carrer, aquells on abans jugaves a pilota. Es respira tensió a l'ambient, aquella que en qualsevol moment pot esclatar, a la fi i al cap, volen fer mal, penses.

CATEGORIA F POESIA- ADULTS

RECORDS- Ma Carme Llobera Sorribes

Capvespre del de 20 de juliol del 2020, el sol es ponia i jo era al teu costat. La claror del dia s'esmunyia, el meu cor s'entristia, escoltava el meu cor: La mare ja ha fet partida. S'ha acabat la llarga espera. S'ha acabat l'angoixa. Estava molt cansada, desitjant l'hora darrera per gaudir d'una eterna vida. Era una dona plena de vida, senzilla, lliurada sempre als altres. El seu tarannà feia impossible l'enemistat. Cultivava amb humilitat l'art d'estimar. Enyoro el caliu de la teva falda, els petons i les paraules que ompliren la meva infantesa. Trobo a faltar la teva mà envellida, La teva veu plena de saviesa, Els teus ulls vigilants que sempre protegiren les meves agosarades Petjades. Ara gaudeixes del goig etern, d'un repòs més que merescut on no hi ha llàgrimes ni ferides, només dolça vida. I perquè t'has retrobat amb els teus éssers estimats! Mare, t'estimo!

CATEGORIA F PROSA- ADULTS

LLEUGERA COM UNA FALCILLA- TERESA GARSABALL NAVÉS

Des del meu llit veig el raig de llum que tossudament cada dia es cola per la làmina trencada de la persiana abaixada. I a la Maria que s’exclama: - Al final m’hauré de posar antifaç per dormir!.

Cada dia ?, de fet, ja fa un mes que no la sento queixar-se. És a l’hospital. He pregat tant a la Verge perquè no me la prengui. I aquesta vegada m’ha fet cas. M’ha fet el millor regal d’aniversari que hauré tingut mai: avui donen l’alta a la Maria ! .

Aquí a la residència ens fan broma: Puri i Maria, Maria Puri, sempre juntes, no poden estar l’una sense l’altra.

De cop i volta, sento un truc a la porta, que s’obre amb energia.

- Bon dia Puri, has dormit bé ? - em diu la Carme, la meva gerocultora preferida.

- Bon dia Carme, sí prou bé, però amb neguit. Em moro de ganes de veure la Maria! – li dic amb entuasiame.

- Puri, ja saps que quan arribarà s’estarà en una habitació sola durant 14 dies. Ha de fer l’aïllament pel COVID.

- Però si ja està curada, l’enyoro tant ! - em queixo amb resignació.

- És el protocol. No t’amoïnis, que desprès ja podreu tornar a estar juntes. Ai, Puri i Maria, Maria Puri - diu amb un somriure confiat i proper.

- Moltes felicitaaats, quants en fas ?

- 82 i les dents - li responc cofoia.

- Avui coca amb xocolata ..- em diu ella amb una picada d’ull de complicitat.

- Jo ja tinc els bombons a punt per repartir.

L’ictus a més de paralitzar-me el costat esquerre també em va canviar la vida.

L’Anna, la meva filla, va intentar fer-se càrrec de mi, però jo em vaig entossudir en anar a la residència. Tenia clar, que ella havia de continuar amb la seva vida. Prou feina tenia: treballar fora de casa, els bessons, el marit, només li faltava jo.

La nena em va acompanyar el primer dia a la meva nova casa. Estava més nerviosa ella que no pas jo, i mira que jo també ho estava.

Ens va rebre la directora, i ens va explicar que de moment estaria sola, però podria arribar el dia que hagués de compartir habitació.

Un cop deixades les meves minses pertinences a l’habitació, la directora em va permetre presentar-me a la resta de companyes i companys de la residència. La nena m’ajudava donant 2 bombons a cadascú, jo necessitava la meva única ma bona per aguantar la crossa.

L’Adelaida, una resident, que ja portava 6 anys, em va dir que mai ningú havia entrat així a la residència. Jo em presentava i preguntava a tothom el nom i d’on eren. Al cap i a la fi, entrava a casa seva que ara també seria la meva, i formaríem una segona família.

La meva vida va canviar radicalment al cap de 2 anys, quan va entrar la Maria.

La directora va cridar-me al despatx i em va dir que al morir el Peret, havia d’entrar una nova resident i que per tant havia d’assignar la meva habitació individual al Jaume, i jo l’havia de compartir amb la Sra. Maria, la nova.

Amb la Maria va entrar l’enginy, l’humor, la vitalitat, l’acció, el canvi i va engegar la nostra petita revolució.

El dia que va ingressar la Maria jo ja feia una setmana que ocupava l’habitació. Damunt del seu llit li vaig deixar una capsa de bombons embolicada amb un llaç vermell gran, que havia arreglat la meva filla.

Malgrat el posat fràgil que li donava la cadira de rodes, al primer cop d’ull ja es veia que la Maria era un dona forta i enèrgica.

La primera salutació va ser una premuda de ma, mai ha estat amant de petons i abraçades. Em vaig quedar ben sobtada, però darrera aquella façana esquerpa, s’hi amagava una dona sensible i comprensiva.

Amb el seu do de paraula m’anava explicant la seva vida, que jo m’empassava embadalida com si d’una novel.la es tractés.

Durant la guerra civil es va exiliar amb els seus pares. De França van passar a la Gran Bretanya, on van patir la Segona Guerra mundial. Feminista radical va treballar de periodista en diferents països.

En jubilar-se va anar a viure al poble. Feia anys que passava els estius a la casa familiar. Ella es defineix com a lliure, independent i soltera per convicció no per imposició.

La Maria té unes idees molt avançades. De vegades, tant avançades que fan tremolar. És una líder nata, i en un tres i no res, es posa la gent a la butxaca.

Ben just havia aterrat a la residència que va demanar formar part del Consell de centre. El cap li bull: d’una idea, li surten dues o tres activitats com a mínim.

El primer espectacle d’humor que vam veure aquí a la residencia va ser a proposta seva, va dir que faltava alegria i rialles. I també hem fet 2 tallers del riure. Les primeres rialles van ser tímides però ara ja brollen sense aturador.

Gràcies a ella també va canviar el menjar. Ara ens deixen triar el menú, podem escollir entre 2 plats, dins de la dieta que ha de fer cadascuna. La directora però, no ha cedit a la proposta de respectar la voluntat de menjar, independentment de la prescripció mèdica. Ni la Generalitat ni la directora volen assumir aquesta responsabilitat.

La meva filla s’estranya quan desprès d’una celebració dic que ja és hora de tornar cap a casa:

- Mare, com pots dir casa a la residència?. Casa teva és aquí.

- Aquesta és casa vostra, casa meva ara és la residència. No tingueu cap recança, sóc jo qui vaig decidir d’anar-hi - els hi dic amb una bona dosi d’entusiasme.

El dia del sant de la nena, just quan portava 2 mesos vivint a la residència, li vaig fer un regal dels que no es reben cada dia. Em va mirar amb aquells ulls bruns que traspuaven sorpresa: - Et vols vendre la teva casa perquè nosaltres ens comprem un apartament a Cambrils ?.

- Jo ja no tornaré més a casa, i les cases no habitades van perdent. Sempre has dit que t’agradaria tenir un apartament a Cambrils, doncs ara en tens l’ocasió.

- Oooh mare, vols dir?, no te’n penediràs ? Hi podrem anar tots junts, el mar t’enfortirà els ossos.

I l’estiu vinent ja el tenien. Un cop comprat, no m’hi ha convidat mai, però jo ja estic contenta veient que el gaudeixen tant.

Cada dimarts de 4h a 5h de la tarda la Paquita em fa companyia, dins la seva tasca de voluntariat. M’ha ajudat a preparar una festa d’arribada per la Maria. Té molta traça, ahir va penjar una pancarta de benvinguda feta per ella.

A l’habitació que ha de fer la cuarentena trobarà l’auca que li hem preparat. Amb l’ajuda de la Paquita, m’he permès escriure la vida de la Maria. I la neta de la Paquita n’ha fet els dibuixos. M’agradaria veure-li la cara que farà quan la llegeixi. Em fa tanta il·lusió!

A la planta baixa de la residencia sona un telèfon insistent.

- Digui ?

- Bon dia, sóc l’Anna, la filla de la Puri. Em pots passar amb la directora ?

- Bon dia, ara mateix.

- Bon dia Anna, que hi ha de nou ?

- Estic preocupada per la meva mare.

- Preocupada ? que li passa a la Puri ?

- Crec que comença a tenir manies, un psiquiatra li hauria de fer un cop d’ull.

- Què li has notat ?

- Crec que l’hauries de canviar d’habitació, està massa obsessionada amb la Maria. Em va dir que avui tot i ser el seu aniversari, no vol que la vingui a veure. Té feina preparant l’arribada de la Maria.

- Ja saps que s’avenen i s’estimen. La teva mare ha patit molt per la salut de la Maria. I no és estrany que avui per damunt de tot esperi la seva arribada. De tota manera ja sap que no podran tenir contacte, perquè haurà d’estar aïllada durant 14 dies.

- Per això mateix, ho trobes lògic que prioritzi la seva amiga a la seva filla ? La mare que sempre ens ha estimat tant a tota la família. Crec que l’ha de visitar un metge.

- Anna, la teva mare us continua estimant amb bogeria, però també has d’estar contenta que sigui feliç aquí, a casa nostra ...

- Casa nostra ? Això no és una casa, és una residència !

- És la seva llar, i no és perquè sí que ens adaptem als gustos i preferències de cada persona resident. Volem que se sentin al màxim com a casa seva.

- No m’ha agradat gens el teu to, fins aquí podíem arribar!. Presentaré una queixa a la teva superiora.

- Anna, escolta. Anna ? Anna ? . M’ha penjat el telèfon, serà possible !

Era un dia boirós d’hivern, i com molts dies escoltava el llibre que llegia en veu alta la Maria. M’asseia a tocar, just a la vora de la seva cadira de rodes. Les seves paraules em produïen un calfred d’emoció que va acompanyar unes llàgrimes que suraven soles. Amb els seus dits llargs em va acariciar la cara i desprès em va fer un petó fugisser als llavis.

- Que fas? - vaig dir amb un to de veu alt i espantat.

- Perdona, m’he deixat portar per l’estima que et tinc - em va respondre la Maria.

Aquell dia vaig saber que la Maria no era només soltera per convicció, sinó perquè també li agradaven les dones. Amb la companyia del llibre tancat damunt la seva falda em va explicar el patiment de no poder fer públiques les seves relacions. Havia tingut 3 parelles durant la vida, sempre amagades sota el paraigua de l’amistat. Dissimulant, fingint, perquè ningú se n’adonés.

Quan va morir la seva última parella, la Dora, va decidir entrar a la residència.

Vaig estar dos llargs dies en xoc, no me’n podia avenir.

Quant les paraules van decidir sortir li vaig deixar clar que era la millor amiga que jo mai havia tingut, que l’admirava, però que no podíem confondre l’amistat amb una relació de parella.

- L’amor, una relació de parella, només és possible si totes dues persones senten el mateix pessigolleig, les mateixes ganes de fer-se un petó. Et torno a demanar disculpes perquè et vaig incomodar. Per part meva d’aquest tema no en tornarem a parlar. Per res del mon voldria perdre la nostra gran amistat - em va dir la Maria, amb un to vençut i indecís, que jo no li coneixia pas.

El temps havia esborrat aquest afer, que avui m’ha tornat sense permís al pensament.

- Puri, podem parlar? - em diu la directora.

- A quina hora arribarà la Maria ?

- Desprès de dinar, compta que serà ben bé les 3. M’ha trucat la teva filla tota amoïnada.

- Què li passa ?

- Diu que li has dit que no vingui avui a felicitar-te perquè arriba la Maria.

- La gelosia li juga males passades. Pobra filla meva !. Li vaig dir que vingués demà , que avui volia estar per l’arribada de la Maria. No vaig dir-li tot el que li preparem, perquè de seguida s’enfada si estic massa per la meva amiga.

- Potser que hi parlis i la tranquil·litzis. M’ha penjat el telèfon.

- Recoi de filla, ja la trucaré.

Em quedo sola a l’habitació. Els records desfilen sense ordre ni concert. La meva filla plorant a l’habitació de l’hospital el dia que l’ictus va arribar a la meva vida: - mare, que faré sense tu ? com ho faré treballant i amb els bessons ?.

Aquell dia em vaig adonar que potser havia fracassat una mica com a mare. Protegint massa la meva única filla, facilitant-li la vida. Tenia un punt d’egoisme que jo disculpava perquè em recordava al meu marit, al cel sigui.

L’egoisme i la gelosia s’entortolliguen a cavall de la meva fràgil Anna. Perquè t’estimo Anna, perquè gràcies a les lliçons de la Maria, he aprés també a estimar-ME, avui decidiré jo que vull fer, perquè és el meu dia, és el meu aniversari.

Marco el seu número al telèfon mòbil i li dic: - Anna, bon dia filla, em vas dir que el cap de setmana no podrem celebrar el meu aniversari perquè marxeu a Cambrils. No passis ànsia, ja el celebrarem l’altre diumenge. Jo vull celebrar-lo amb tota la família, els nens, tu i l’Alfons. Avui, vull gaudir d’un gran regal d’aniversari: l’alta de la Maria. Li he preparat una sorpresa de benvinguda i estic tant emocionada !

- Però mare, primer sóc jo.

- Sempre seràs tu primera filla, i perquè t’estimo tant et demano que buidis el cor del que t’atormenta, perquè sinó no podràs omplir-lo del que realment et farà feliç.

En aquell moment, entra la Carme: - Puri, acaba d’arribar la Maria, l’ambulància s’ha avançat.

I abans de penjar el telèfon m’afanyo a dir-li a l’Anna:

- Filla ara penjo, que no vull estar penedida pel que no he fet. Entenc que no pensem igual, però et demano que respectis el que jo decideixo. Ens veiem demà !- li dic tota excitada.

La Carme em mira bocadada i em diu: - Carai Puri, com les descanvies !

- Mai m’havia atrevit a parlar-hi així. Serà pel meu gosar que ara em sento lleugera com una falcilla?